>>>>>>>>>>> SIX MUSEUMS | ONE PASS >>>>>>>>>>>
>>>>>>>>>>> SIX MUSEUMS | ONE PASS >>>>>>>>>>>

10 obres dels museus Articket que fan estiu

L’estiu és sinònim d’evasió, diversió, descans, connexió amb la natura, però de vegades també ho és de massificació, mandra, contaminació… A les col·leccions dels museus Articket s’hi troben obres que reflexionen a l’entorn d’alguns temes vinculats a aquest període de l’any, tan contradictori com esperat per tots i totes. Us en deixem una selecció perquè aprofiteu la fresca dels museus, refugis climàtics per excel·lència, i les vingueu a gaudir en directe amb el vostre passaport!

Joan Rabascall: Paisatge Costa Brava (L’Escala vista des del cementiri)

Col·lecció MACBA. Dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona. © Joan Rabascall, VEGAP, Barcelona, 2023.

Platges a vessar de cotxes, cementiris envoltats de blocs d’apartaments, construccions abandonades… Us sona aquest panorama? Quan Joan Rabascall va fotografiar el nord de la Costa Brava, l’estiu de 1982, el paisatge real no acabava d’encaixar amb la imatge idíl·lica que venien les postals i els operadors turístics. Plantejada com una reflexió entorn de la idea de paisatge, la seva sèrie Paisatge Costa Brava, que forma part de la col·lecció MACBA, defuig dels tòpics habituals i situa la mirada en un insòlit fora de camp. Imprimint la paraula «Paisatge» en sis llengües damunt de la imatge, com si es tractés d’una postal a l’ús, Rabascall enfronta costumisme i cultura de masses. O, si es vol, la construcció idíl·lica elaborada pel paisatgisme pictòric amb els arguments, devastadors, del turisme.

Ramon Casas: La mandra

Adquisició de la col·lecció Plandiura, 1932

Qui no s’ha deixat endur per la mandra durant les vacances d’estiu? Ramon Casas va saber representar-la a la perfecció en aquesta obra modernista que forma part de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya i amb la que és possible que us identifiqueu. Tot i que alguns detalls continuen sent un misteri, sembla ser que podria ser l’obra presentada a l’Exposició Internacional de Venècia el 1905 amb el títol Far niente. El plaer del no fer res, el ‘dolce far niente‘ que dirien els italians, pren més sentit que mai a l’estiu!

Mey Rahola: Jugadores de pilota (Alegria)

 Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia, 2020. Museu Nacional d’Art de Catalunya. © Hereus de Mey Rahola

Mey Rahola va ser una de les primeres dones en fer-se un nom en l’àmbit de la fotografia artística a Espanya, participant en la construcció del nou paper de la dona en l’esfera pública durant la II República. El tema escollit a Jugadores de pilota (Alegria) ens ofereix precisament la imatge d’una dona nova, amb empenta i iniciativa, que gaudeix de l’oci i de l’esport de la mateixa manera com ho feien els homes. El seu enquadrament innovador fuig del pla general i talla bona part del cos de les banyistes per focalitzar l’atenció en l’acció i sobretot en els somriures que el joc provoca a les protagonistes. Descobriu més sobre l’univers de Mey Rahola al Museu Nacional!

Joan Miró: Dibuix-poema L’été

Fundació Joan Miró, Barcelona

Al llarg de la seva trajectòria, Joan Miró va mostrar especial preferència per la poesia i la prosa poètica, establint una relació de complicitat amb poetes com Lise Hirtz, Paul Eluard, Tristan Tzara, Jacques Dupin, Joan Brossa i Jacques Prévert. En aquest dibuix-poema, presidit per un sol exhuberant, Miró ens transmet la seva mirada particular sobre l’estiu a partir dels següents versos que, traduits al català, diuen així:

estiu / Una dona cremada per les / flames del sol agafa una papallona que s’enlaira / vola emportada per l’alè d’una formiga / descansant a l’ombra de l’arc de Sant Martí / del ventre de la dona davant del mar / les agulles dels seus pits girat cap a / les ones que envien un somriure blanc / rosa al / Creixent / de la lluna

Fina Miralles: Mar de hierba

Col·lecció MACBA. Consorci MACBA © Fina Miralles

En el marc de l’arte povera, la reflexió sobre la materialitat de la natura va centrar les accions de Fina Miralles a començament dels anys setanta. Bona part dels seus treballs posaven l’accent en la dialèctica entre natura i artifici mitjançant el canvi de context d’elements físics. La seva sèrie Translacions, present a la col·lecció MACBA, documenta algunes d’aquestes accions realitzades el novembre de 1973. A la platja de Premià de Mar, Miralles va fer flotar herba al mar: l’herba, que s’havia plantat a Sabadell, es va tallar i transportar en pans de 40 x 40 cm. La flotació va durar unes tres hores. Miralles va reunir les imatges de l’acció en una caixa-maleta com una referència a l’emblemàtica Boîte en valise de Marcel Duchamp.

Pablo Picasso: Platja de la Barceloneta

Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 110.073

El mar, un dels imprescindibles de l’estiu que a tants artistes ha inspirat. De fet, va ser un tema primordial de l’etapa de formació de Pablo Picasso ja que totes les ciutats on va viure durant la seva joventut eren ports de mar. La circumstància que els domicilis familiars es trobessin prop del port proporcionava al jove pintor nombroses oportunitats per inspirar-se i copsar aquest entorn. Aquesta pintura, que trobareu a la col·lecció del Museu Picasso, representa una vista de la franja marítima de Barcelona, amb la serralada de Marina al fons, les platges de la Mar Bella i el Bogatell, les fàbriques del barri d’origen obrer del Poblenou i la platja de la Barceloneta en primer terme. Quin canvi amb el front marítim actual, oi?

Antoni Tàpies: Matèria en forma de peu

Peus i Instagram, quantes vegades haurem vist aquesta dubtosa combinació a les fotos estiuenques d’amics i coneguts? La imatge del peu és especialment representativa en l’obra d’Antoni Tàpies, des de la representació icònica d’un peu fins a la petjada del peu mateix. Per l’artista, el peu és quelcom humil i passiu, més relacionat amb la materialitat de la terra que no pas amb l’espiritualitat del pensament. Aquest peu no presenta una superfície neta i atractiva, no sembla ja útil i s’oposa, per tant, a qualsevol ideologia de producció. Tàpies refusa qualsevol cànon de bellesa ideal i tracta de transgredir conscientment els seus postulats bàsics escollint temes considerats tradicionalment desagradables i fetitxistes.

L’estel matinal

Fundació Joan Miró, Barcelona. Donació de Pilar Juncosa de Miró

L’estiu de 1939, un mes abans que esclati la Segona Guerra Mundial, Joan Miró es trasllada a Varengeville-sur-Mer, a Normandia. Miró sent el desig d’evadir-se de la realitat que l’envolta. La vida retirada afavoreix aquest procés d’introspecció, en el qual el cel i la nit, amb els seus astres, tenen un paper essencial. Les Constel·lacions, una sèrie formada per vint-i-tres aiguades damunt paper que forma part de la col·lecció de la Fundació Joan Miró, semblen voler representar tot l’ordre del cosmos, amb figures ingràvides que fan referència a la terra i que comparteixen l’existència amb una multiplicitat de signes celestes.

Pablo Picasso: Banyistes a la piscina

Donació Galerie Louise Leiris, 1983. MPB 112.660

Si les banyistes són un tema tradicional de la pintura i l’escultura, Pablo Picasso l’inverteix d’una manera molt singular i el reinventa des d’una perspectiva moderna. La clàssica nimfa es converteix en un ésser sorgit de l’aigua que habita les platges i les piscines, des d’un punt de vista hedonista, mundà i lúdic, com l’estiu mateix, que marca a més l’evolució de la seva pròpia obra plàstica. En trobaràs diverses aproximacions a la col·lecció del Museu Picasso!

Antoni Tàpies: Zoom

Una de les obres més primerenques amb què compta la Fundació Antoni Tàpies és Zoom (1946), un quadre que al·ludeix al primitivisme visceral de l’art infantil o dels malalts mentals que semblava reivindicar-se durant el període de postguerra a Europa. L’obra expressa un rebuig de la civilització moderna i s’hi manifesta un desig de tornar a un món preindustrial, on es pressuposa una relació amb la natura més íntima.

Viu l’estiu amb el teu passaport Articket!

Compra ARTICKET