Agnès Varda, Chiharu Shiota, Suzanne Valadon, Mari Chordà, Fernande Olivier i Danielle Brathwaite-Shirley. S’apropa el #8M i des d’Articket volem reivindicar algunes de les artistes que protagonitzaran l’agenda expositiva de 2024. Si tu també apostes per l’art amb nom de dona, això t’interessa!
Agnès Varda, al CCCB
Fotògrafa, cineasta i artista, Agnès Varda (1928-2019) va elaborar una obra que, partint d’una insubornable mirada humanista, sempre ha estat concebuda com un acte de comunicació. La seva filmografia compta amb més de 40 obres que naveguen entre la ficció i el documental. Un recorregut en el que destaquen títols com Sin techo ni ley (1985), Los espigadores y la espigadora (2000) i Caras y lugares (2017), que permeten resseguir una línia de continuïtat entre la forja d’una estètica de la modernitat en el si de la Nouvelle Vague i el descobriment de noves possibilitats en ple esclat de la imatge digital.
Varda va ser una de les poques dones de la seva generació que va fer carrera com a cineasta. Treballadora tenaç i artista de convicció, va mostrar el seu domini i la seva mestria ben visibles des dels seus inicis com a fotògrafa l’any 1950 en els seus enquadraments rigorosos, el seu sentit del detall i la composició. A principis dels anys 2000, ja no en tenia prou amb el cinema i es va aventurar cap als museus, i va demostrar la seva extraordinària capacitat per captar l’esperit de l’època en una sèrie d’instal·lacions que mai deixaven de dialogar amb la seva obra fotogràfica i cinematogràfica.
► Del 17 de juliol al 8 de desembre el CCCB li dedicarà una gran exposició. Cinc de les instal·lacions creades per Agnès Varda durant aquesta etapa de maduresa puntuaran el recorregut d’una mostra que també comptarà amb cabines de projecció que permetran veure en la seva integritat algunes peces fonamentals en l’obra de l’artista en el terreny del curtmetratge. Des dels seus vincles amb la història de l’art fins a la dimensió social i política del seu discurs, l’exposició recorre els grans temes d’una obra polimorfa.
Chiharu Shiota, a la Fundació Antoni Tàpies
L’artista japonesa Chiharu Shiota (Osaka, 1972) és hereva d’Ana Mendieta i de tota una generació d’artistes feministes de principis de la dècada de 1970. Tot i que es va formar en Belles Arts al Japó, va continuar estudiant a Berlín amb Marina Abramovic i Rebecca Horn, dues figures clau en el desenvolupament del seu llenguatge artístic conegut internacionalment per la creació d’instal·lacions enigmàtiques i contemplatives realitzades amb llana.
Són peces a gran escala que utilitzen elements escultòrics, fotografia, dibuix i vídeo, creant ambients poètics i delicats de fil, normalment negre, que sovint tanquen diversos objectes personals, de la llar i del dia a dia, a dins: venes trencades, sabates, roba usada, pianos cremats, etc. Chiharu Shiota utilitza aquests objectes imaginant aquells records que hauran quedat gravats en cadascun d’ells, atès que tracta sobretot temes com la memòria i l’oblit, la vida i la mort, o les oportunitats i l’esperança. Les instal·lacions de Chiharu Shiota pretenen reviure els records del passat i portar a l’espectador a un lloc oníric, on es desenvolupa un estat d’ansietat, degut a una atmosfera opressiva i claustrofòbica.
► Del 22 de març al 23 de juny, a Fils de memòria intervindrà els espais expositius de la Fundació Antoni Tàpies amb la voluntat d’entrar en diàleg directe amb la simbologia tapiana i d’establir-hi un joc de correspondències. En aquest sentit, la reivindicació del vincle amb la terra, amb el passat i amb la memòria i, a la vegada, l’intercanvi entre presència i absència, permetran a l’artista teixir una relectura del passat des de l’evocació, tot posant la mirada en la contemporaneïtat.
Fernande Olivier, al Museu Picasso
Coneguda per haver estat la primera musa de Picasso i per haver explicat la seva relació en dos llibres, la biografia d’Olivier és tan intensa que fins i tot ha estat novel·lada per Isabel Clara-Simó al llibre L’amant de Picasso, on l’escriptora valenciana reivindica el seu esperit feminista. Heu de saber, però, que el nom real de Fernande Olivier era Amélie Lang. Nascuda a París el 1881, va tenir una infància inestable i es va casar amb un home al qual va abandonar perquè la maltractava. Va ser llavors quan, per passar desapercebuda, va adoptar el nom de Fernande Olivier.
El 1904 va conèixer Pablo Picasso, que s’havia mudat a París i vivia a l’edifici Bateau-Lavoir, molt freqüentat per escriptors i pintors de l’època i on Olivier hi anava sovint per exercir de model. La relació va començar gairebé immediatament, just al principi del Període Rosa del pintor. Olivier va esdevenir una important font d’inspiració per a ell, dedicant-li obres com l’escultura Cap de dona que forma part de la col·lecció del Museu Picasso. Gairebé vint anys després de la seva separació, Olivier publica sis capítols d’unes memòries de la seva relació al diari belga Le Soir, aplegats després al llibre Picasso et ses amis (1933). La intervenció dels advocats de Picasso evita que publiqui la resta de la seva història, que veuria la llum el 1988 amb Records íntims (escrits per a Picasso).
► El Museu Picasso acollirà del 7 de juny al 6 d’octubre Fernande Olivier, Pablo Picasso i els seus amics que se centra en textos i documentació que ens parlen de les relacions que mantenien i de les llargues estades de tots dos a Horta de Sant Joan i a Gósol. A més d’una finestra per conèixer una mica millor el geni, aquesta exposició –la primera dedicada a ella a l’Estat espanyol– vol ser també un homenatge a la seva faceta d’artista, més enllà de la seva relació amb Picasso.
Mari Chordà, al MACBA
Mari Chordà (Amposta, 1942) fa servir la imatge, el llenguatge o l’acció social com a material de la seva obra i com a part indestriable de la seva vida. L’artista, l’escriptora i poeta o l’activista formen un vincle indissociable que sustenta una actitud i unes conviccions que determinen l’eix vertebral del seu treball i de la seva biografia. Observadora activa i atenta de la realitat que l’envolta, necessita prendre-hi part, agitar i subvertir allò que veu, des d’uns principis determinats pel feminisme sorgits com a resposta al context ofegador del franquisme, però mantinguts en el temps davant una societat que encara ha de canviar molts dels seus valors i que ha de restituir la visibilitat i el reconeixement del treball de les dones.
Va fundar Lo Llar a Amposta, un espai que durant dos anys va ser un centre d’activació cultural on promoure concerts, exposicions i altres activitats. A partir del seu trasllat a Barcelona, va crear amb un grup de dones laSal, un bar biblioteca pensat com espai per parlar, per tenir suport i assessorament, que derivaria en laSal, edicions de les dones, una editorial de literatura i assaig de dones. Pionera de la seva generació a expressar la sexualitat femenina lliure, a parlar del plaer, de la maternitat i de relacions lèsbiques en la seva pintura i la seva poesia, el 1964, mentre encara estudiava en una anacrònica Facultat de Belles Arts a Barcelona, pinta la primera Vagina. Pinta els fluids del cos, les secrecions, els òrgans sexuals o els coits no des de l’abjecció, sinó amb formes i colors atractius molt propers a la sensibilitat visual del pop o la psicodèlia, en què reclama un erotisme plener.
► Mari Chordà… i moltes altres coses serà l’exposició que des del 6 de juliol i fins al 12 de gener de 2025 us esperarà al MACBA. Una coproducció amb el Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona que no su podeu perdre.
Suzanne Valadon, al MNAC
L’artista Suzanne Valadon (1865-1938) va ser una figura emblemàtica de la bohèmia de Montmartre a inicis del segle XX. Pintora, dibuixant i gravadora, va practicar tots els gèneres, des del retrat i el nu a la natura morta i el paisatge. Nascuda amb el nom de Marie-Clémentine Valade d’una mare soltera, va tenir una infantesa dura i una joventut encara més difícil. Va ser acròbata d’un dels circs més concorreguts de la Belle Époque, el Molier, i va ser retratada per alguns dels artistes més prestigiosos de la primera modernitat com Henri Toulousse Lautrec, Pierre Auguste Renoir, Berthe Morisot, Amadeo Modigliani, Paul Gauguin o Edgar Degas. Finalment, va acabar esdevenint artista, admirada per aquests col·legues il·lustres i molts altres autors.
► El MNAC, en col·laboració amb el Centre Pompidou-Metz i el Musée d’Art de Nantes, revisarà la seva figura en una exposició que podreu gaudir del 19 d’abril a l’1 de setembre. La mostra reunirà més d’un centenar d’obres, de les quals 48 només es podran veure a Barcelona: olis sobre tela i cartró, dibuixos i gravats, escultures en guix i bronze, així com altre material documental que permetrà tenir una visió retrospectiva i contextualitzada de la trajectòria d’una dona artista que va tenir un paper rellevant al París de les avantguardes.
Danielle Brathwaite-Shirley, a la Fundació Joan Miró
Danielle Brathwaite-Shirley és una artista amb seu a Londres que treballa en diferents mitjans, com ara l’animació, la performance o la instal·lació. Mitjançant una sèrie d’eines digitals, especialment els primers motors de jocs en 3D, crea mons que serveixen com a arxius d’experiències trans negres dissenyades per al públic trans negre. Els seus entorns digitals reconfiguren les relacions de poder històriques per centrar les veus d’aquesta comunitat, parlant entre elles a través de temporalitats i geografies, alhora que garanteixen que els espectadors que no formen part d’aquesta comunitat reconeguin la seva responsabilitat en el seu silenciament històric i la seva marginació contínua.
► A la Fundació Joan Miró presentarà, del 19 de juliol al 20 d’octubre, un espai on la instal·lació i els videojocs interactius proposaran històries centrades en les vides de persones negres trans. A l’exposició, que forma part del cicle “Ens acompanyarem quan es faci fosc” a cura d’Irina Mutt, els visitants passen a ser personatges dels jocs, i les seves decisions, o la posició que ocupen en l’escala de privilegis, afecten el relat que es va generant i determinen a quines parts de l’obra s’accedeix. En aquesta exposició la responsabilitat individual pot afectar les possibilitats de supervivència o crear memòria i comunitat.
